Els impactes de la crisi climàtica en els oceans està influint en la vida de les persones a tot el món. Les i els habitants de les illes amb pocs metres per sobre del nivell de la mar, especialment quan són pobles indígenes, es troben en situacions de gran vulnerabilitat. En molts casos, les reubicacions (planificades o no) ja han començat. Un exemple és el cas del poble Gunayala, a Panamà.
Els impactes de la crisi climàtica en els oceans
La temperatura mitjana de la superfície oceànica ha augmentat en gran mesura des de 1980 i s’espera que aquesta tendència continuï en els propers anys. Com que és un gran embornal de carboni, l’oceà absorbeix gran part de l’excés de calor atmosfèrica, cosa que dona lloc a canvis progressius d’enorme importància per a la vida al planeta Terra. De fet, aquest estiu del 2023 s’han registrat màxims històrics.
Una de les conseqüències de l’augment de temperatura de l’aigua oceànica és la seva expansió. Això, juntament amb l’addició d’aigua dolça provinent de pèrdua de gel de les glacials terrestres i de la fosa del gel oceànic, està donant lloc l ‘elevació del nivell del mar, que s’està accelerant en els darrers anys. Aquesta és una de les conseqüències del canvi climàtic que afecta i afectarà més persones, especialment a les zones costaneres, els deltes i les illes del Pacífic i del Carib. Fins i tot si s’estabilitzessin les emissions de gasos d’efecte hivernacle en la concentració actual, el nivell del mar seguiria elevant-se durant centenars d’anys, la qual cosa, tant directa com indirectament, tindria conseqüències per a les poblacions que viuen a les regions més exposades.
Alguns dels efectes relacionats amb l’elevació del nivell de la mar són inundacions recurrents associades a tempestes marines, pèrdua d’aiguamolls costaners, erosió de la línia de costa, alteració del dipòsit de sediments dels rius, intrusió d’aigua salada en cossos d’aigua dolça i aqüífers, canvis en l’amplitud de les marees en els rius i badies, increment en l’altura de les ones i reducció de la quantitat de llum que arriba als fons marins, entre altres. Tots aquests efectes tenen conseqüències com la destrucció hàbitats naturals i danys a propietats i infraestructures.
A més de l’elevació del nivell de la mar, l’augment de la temperatura als oceans també afecta la biodiversitat marina. Així, l‘acidificació, fruit de la reacció del CO2 amb l’aigua oceànica que redueix el seu pH, amenaça els organismes marins i els serveis ecosistèmics. Els coralls i manglars ja s’estan veient fortament afectats.
D’acord amb Nacions Unides, amb l’actual augment en la temperatura de 1,1 °C , al voltant del 60 % dels ecosistemes marins mundials ja han començat a degradar-se. Un escalfament de 1,5 °C amenaça amb destruir entre el 70 i el 90 % dels esculls de corall, mentre que un augment de 2 °C significaria gairebé un 100 % de pèrdues, és a dir, un punt de no retorn. Aquí és important recordar que l ‘objectiu de l’Acord de París és limitar l’escalfament mundial a molt per sota de 2 °C, preferiblement a 1,5 graus centígrads, en comparació amb els nivells preindustrials…
Les reubicacions climàtiques
Davant els impactes climàtics descrits, en conjunt amb altres factors ambientals, socioeconòmics i polítics, moltes persones estan veient com els seus territoris es tornen inhabitables. En alguns casos, la situació és tan complicada i el futur tan poc esperançador que tot un conjunt de població ha marxar, es tracta dels coneguts com a processos de reubicació. En general, abans d’instar una reubicació han d’explorar-se totes les alternatives i solucions in situ, tret que les pròpies comunitats, per si mateixes, hagin identificat la reubicació planificada com una opció viable.
En els casos en els quals es decideixi que la reubicació és la millor opció possible davant els efectes del canvi climàtic, com ocorre per exemple en els casos de Kivalina, Newtok i Shishmaref a Alaska o en Gunayala, a Panamà, s’ha d’aprendre dels errors d’experiències passades, ja que s’ha demostrat que les reubicacions sovint han provocat que les persones perdin els seus mitjans de subsidència i que depenguin gairebé per complet de l’ajuda governamental i internacional. Altres casos de reubicació, ja duts a terme, demostren que la implicació de les persones que han hagut de traslladar-se ha estat normalment escassa, i que han comptat amb poc poder en els processos de presa de decisions.
Exemples passats també posen de manifest que, en general, la reubicació no ha estat ben planejada, tenint com a conseqüència l’alteració de les condicions de vida de les poblacions afectades en el lloc de destinació, on moltes vegades han hagut d’adaptar-se sense ajuda a recursos naturals diferents, ofertes d’ocupació diferents, disparitats culturals, discriminació i altres dificultats. Finalment, la manca de recursos econòmics suficients com per a garantir una correcta reubicació sol ser un altre dels problemes als quals s’enfronten les persones afectades.
El cas de Gunayala
Gunayala és una de les comarques on viu el poble Guna, a la costa del Carib del nord-est de Panamà. Aquesta comarca cobreix una àrea de bosc muntanyenc en el continent, més de 400 km de zona marina costanera i un arxipèlag de més de 300 petites illes coral·lines. Es tracta d’una regió semiautònoma on el poble Guna practica formes tradicionals d’autogovern en els processos de presa de decisions.
Ja fa gairebé 10 anys, l’associació Displacement Solutions va dur a terme un estudi de camp amb la finalitat d’investigar la situació en aquestes illes. En l’estudi s’assenyalava que una de les comunitats, a l’illa Gardi Sugdub, havia decidit -ja a l’any 2010- que abandonarien l’illa per a reassentar-se en les seves terres en el continent. Les i els habitants van començar amb les tasques de neteja del lloc en el qual es reassentarien i van buscar l’ajuda de diferents agències governamentals perquè els donessin suport amb el reassentament, aconseguint, en principi, la col·laboració del Ministeri d’Habitatge per a la construcció de les primeres cases.
El procés de reubicació va crear algunes tensions entre el poble Guna en diversos nivells. A nivell organitzatiu, el Congrés General Guna (el màxim òrgan de presa de decisions polítiques i administratives de la regió) i el congrés local tenien punts de vista diferents respecte als criteris per a manejar el procés de reubicació. També van sorgir conflictes intracomunitaris entre persones del poble Gardi Sugdub pel fet que el pla original incloïa la construcció de només 65 cases i tenien diferents punts de vista sobre com decidir qui es reubicaria primer. A més, també va sorgir una certa tensió respecte a si els qui vivien a la ciutat de Panamà també havien de tenir un lloc en el nou poblat, els ritmes de reubicació, etc.
L’any 2016, Displacement Solutions alertava que el Govern panameny encara no havia participat en el procés de planificació participativa amb la comunitat Gardi Sugdub sobre la reubicació, ni s’havien pres mesures oficials per a planificar o abordar el desplaçament climàtic a la regió. I és que malgrat les promeses inicials, el Govern de Panamà no va adoptar cap estratègia oficial per a implementar la reubicació del poble Guna de Gardi Sugdub. Com està succeint en altres regions del món, el propi poble va assumir la responsabilitat de realitzar el trasllat.
L’any 2017, el Ministeri d’Habitatge i Ordenament Territorial de Panamà (MIVIOT) va llançar una licitació per a construir un nou poblat anomenat Nuevo Cartí. El MIVIOT va adjudicar el projecte a una empresa constructora, però no li va assignar cap pressupost. A finals de 2018 no s’havia construït cap casa i la suma inicial de pressupost promès es va utilitzar per a executar altres projectes d’infraestructures en altres parts de Panamà. En aquest moment, la incertesa sobre el futur del nou poblat de llogaret de Nuevo Cartí era considerable.
Sorprenentment, l’any 2019 es van donar alguns nous avanços per part del Govern de Panamà. El MIVIOT finalment va adjudicar les obres de construcció de Nuevo Cartí a una empresa constructora. L’empresa va realitzar l’Estudi d’Impacte Ambiental i va anunciar que les obres iniciarien el mateix 2019.
Al març de 2020, deu anys després que els habitants de Gardi Sugdub prenguessin la decisió de retirar-se, es van dur a terme reunions entre les autoritats tradicionals Guna i el govern panameny per a acordar, coordinar i definir la metodologia i els pròxims passos per a la reubicació de les i els habitants de Gardi Sugdub. Al respecte, resulta bastant inspirador veure a la Comissió de la Barriada promocionant a través de les seves xarxes socials els avanços en la construcció del nou poble que finalment estan tenint lloc.
Reflexió final
Cal assenyalar que van ser necessàris gairebé 10 anys per a començar les obres de construcció del nou poble. Durant aquest llarg període, la comunitat va enfrontar moltes situacions desagradables i conflictes. El cas del poble Guna demostra que els impactes del canvi climàtic en els oceans, juntament amb altres factors d’estrès social i degradació ambiental, són tan greus que, en última instància, s’ha triat la reubicació com l’única estratègia per a poder sobreviure dignament. També mostra que aquests processos poden provocar l’alteració dels mitjans de vida tradicionals (per exemple, la pesca tradicional) i, si no es gestionen adequadament, donar lloc a descontentament general, alimentar tensions socials i provocar altres resultats negatius, com exacerbar l’impacte ambiental en les zones de destí. És important que les lliçons apreses del procés de reubicació encara inconclús de Gardi Sugdub serveixin com a punt de partida per a futures reubicacions planificades.
Així mateix, també és important afrontar com més aviat millor les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle i descarbonitzar les economies, a més de transformar d’arrel els sistemes econòmics que alimenten les desigualtats, injustícies i afectacions als drets humans, especialment dels pobles més marginalitzats, com són els pobles indígenes.
Imatge de portada: RUIDO Photo
Aquest article s’ha publicat en el marc del projecte PRIMARY Oceans, finançat per l’Agència Catalana de Cooperació i liderat per RUIDO Photo. Part del text és una adaptació de l’article: Felipe Pérez, B., Tomaselli, A. (2021). Indigenous Peoples and climate-induced relocation in Latin America and the Caribbean: managed retreat as a tool or a threat?. Journal of Environmental Studies and Sciences, 11, 352-364. Disponible a: https://link.springer.com/article/10.1007/s13412-021-00693-2
Beatriz Felipe Pérez
Licenciada en Ciencias Ambientales (Universidad de Granada), Especialista en Cooperación Internacional, Máster en Derecho Ambiental y Doctora en Derecho (Universitat Rovira i Virgili). Investigadora Asociada al Centre d’Estudis de Dret Ambiental de Tarragona CEDAT-URV).