Les inversions anunciades durant els darrers mesos pel govern espanyol pel que fa l’ampliació de l’aeroport de Barcelona – El Prat i Madrid – Barajas han posat de manifest el debat que existeix en la posada en marxa d’aquest tipus d’infraestructures.
Els qui defensaven l’ampliació de l’aeroport de El Prat, part de l’empresariat català i el Govern central, apostaven per augmentar el nombre de persones i mercaderies que mou la terminal catalana a fi de convertir-la en un “Hub” internacional. Contraris s’han mostrat, en canvi, l’Ajuntament de Barcelona i altres municipis de la zona, així com organitzacions de veïnes, ecologistes i de justícia global. El soroll i les molèsties pròpies de l’activitat, l’augment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle o la destrucció de part del Delta del Llobregat, espai natural protegit catalogat com Red Natura 2000, i la perpetuació d’un model econòmic basat en el turisme de masses són els arguments que esgrimeixen. La Generalitat ha estat favorable a l’ampliació de l’aeroport, però finalment s’ha oposat al projecte presentat pel govern central per l’impacte ambiental que comportaria. Davant el rebuig social i polític que ha suscitat, aquest macroprojecte va ser finalment suspès el setembre de 2021.
El debat sobre l’ampliació de l’aeroport de Barcelona – El Prat o, més recentment sobre l’ampliació de l’aeroport de Girona-Costa Brava no és una novetat, sinó que es suma a una tendència que s’observa durant els últims anys al voltant d’aquest tipus d’infraestructures, tant en l’àmbit europeu com a nivell internacional.
Els projectes de nous aeròdroms internacionals, per la magnitud i la diversitat dels seus impactes (sobre el medi, la geografia física o humana) generen enormes disputes i divisió entre la població i les autoritats. En aquest context, durant les pròximes setmanes, dedicarem una sèrie d’entrades al blog de CICrA per a revisar alguns del projectes aeroportuaris més conflictius dels últims temps, com la fallida proposta de l’aeroport de Notre-Dame-de-Landes a França, el Nou Aeroport Internacional de Mèxic o l’ampliació de l’aeroport de Heathrow. Comencem per aquest últim.
L’ampliació de l’aeroport de Heathrow
En el cas londinenc de Heathrow, l’any 2018 el govern britànic va aprovar un pla per a l’ampliació de l’aeroport, construint una tercera pista que augmentarà la capacitat operativa de la instal·lació. Si aquesta ampliació, amb un cost aproximat de 14 mil milions de lliures, s’executés podrien arribar a aterrar més de 700 avions més per dia. La oposició a aquest projecte es basava en les molèsties que un major nombre de vols ocasionaria al veïnat de les zones limítrofes i, principalment, en qüestions ambientals, com l’empitjorament de la qualitat de l’aire de la zona i especialment l’augment d’emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Des del moment que es va anunciar el projecte aquest es va trobar davant nombrosos recursos als tribunals. Grups veïnals i municipis afectats van iniciar la batalla judicial, però han estat Friends of the Earth i Plan B Earth, dues associacions sense ànim de lucre, les qui han liderat la lluita contra l’aeroport als tribunals. A l’agost de 2018 van presentar una demanda contra el Secretariat d’Estat de Transport perquè entenien que amb la seva decisió de donar suport a l’ampliació estava incomplint la obligació de perseguir el desenvolupament sostenible, tal i com ho exigeix la Llei de Planificació de l’any 2008 al seu article 10 (norma aprovada pel Parlament del Regne Unit i que tenia per objectiu redissenyar processos i principis que permetessin accelerar el desenvolupament de grans projectes d’infraestructures energètiques, de transport i hidrològiques).
A més a més, els grups demandants van argumentar que la nova infraestructura era contrària a l’Acord de París que havia ratificat el govern i que, per tant, obligava al Secretari de Transport. El tribunal de primera instància no va considerar que la part demandada hagués incomplert les exigències de protecció ambiental derivades de la normativa nacional com tampoc que estigués obligat a seguir els objectius de l’Acord de Paris. Els grups demandants van recórrer la decisió i el Tribunal d’Apel·lació va revocar la sentència. Es va considerar en segona instància que l’ampliació no havia estat avaluada tenint en compte els compromisos adquirits a l’Acord de Paris i que, per tant, el Secretari de Transport havia incomplert la seva obligació de perseguir el desenvolupament sostenible.
Per primera vegada l’incompliment dels compromisos de l’Acord de Paris era tingut en compte per un tribunal al declarar il·legal l’actuació d’un govern nacional. No obstant, la batalla legal va continuar i, en tercera instància la Cort Suprema del Regne Unit va anular la decisió del Tribunal d’Apel·lació. Un dels motius va ser que l’Acord de París encara s’estava implementant a la normativa interna quan el govern britànic estava posant en marxa el pla d’ampliació de Heathrow. El tribunal considera que en aquell moment els compromisos ambientals a seguir per part del poder executiu eren els recollits per la Llei de Canvi Climàtic de l’any 2008 i que aquests, menys exigents, sí s’havien respectat.
La justícia ha donat via lliure a l’ampliació. No obstant això, no està del tot clar que es porti a terme. És pertinent recordar que el Parlament del Regne Unit va ser el primer en aprovar, per unanimitat, una declaració d’emergència climàtica, que recomanava arribar a la neutralitat en emissions de carboni de cara l’any 2050. Tot i no ser una mesura vinculant, es tracta d’una declaració d’intencions incompatible amb l’ampliació de la terminal londinenca. A més, sembla que la voluntat política ha canviat o, almenys, la de l’actual govern. Boris Johnson, Primer Ministre del Regne Unit, és des de l’any 2015 diputat a la Cambra dels Comuns per la circumscripció de Uxbridge i South Ruislip, un dels barris que més es veurien afectats per l’ampliació de Heathrow. Des d’un primer moment s’ha mostrat contrari al projecte, pel que sembla difícil que mentre ell sigui qui lideri el govern britànic l’ampliació es porti a terme.
Pablo Carruez
Màster Universitari en Dret Ambiental – Universitat Rovira i Virgili