S’apropa el dia mundial de l’Aigua i per això volem recordar que el passat dia 15 de febrer es va presentar públicament l’estudi “El Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament davant l’emergència climàtica. Diagnosi, debats i propostes per l’Àrea Metropolitana de Barcelona”, un informe encarregat per Enginyeria Sense Fronteres i Ecologistes en Acció en el qual han participat la Beatriz Felipe i la Isabel Vilaseca, sòcies treballadores de CICrA Justicia Ambiental, en col·laboració amb el Pol Mascaró, d’Ecologistes en Acció.
L’estudi visibilitza els efectes i riscos que comporta l’emergència climàtica pel que fa el cicle de l’aigua i la garantia al Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament (DHAS), especialment a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), alhora que identifica i analitza críticament les mesures que s’estan planificant des de les administracions locals per fer front aquests reptes.
En aquest sentit, es qüestiona l’enfocament institucional, molt centrat en garantir la seguretat hídrica de la regió metropolitana principalment a través d’innovació tecnològica que permeti ampliar les fonts hídriques, i que no qüestiona les tendències creixents de la demanda d’aigua associades a un model de desenvolupament que és assumit com a quelcom desitjable. Alhora es fa una crida en favor d’un enfocament que pivoti sobre la noció de sobirania hídrica, que posi en el punt de partida les preguntes “aigua per qui i aigua per a què?” i que posi en el centre la democràcia i la coherència de polítiques.
L’estudi explica que la gestió de l’aigua no pot ser aliena a la crisi climàtica actual, sobre tot tenint en compte que “s’espera que el Mediterrani sigui un dels més prominents i vulnerables ‘climate change hotspots’ ”.
Recordem que l’informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el canvi Climàtic (IPCC) “Climate Change and Water” ja alertava de la enorme vulnerabilitat dels recursos hídrics front el canvi climàtic.
Alguns dels efectes de l’emergència climàtica ja existents a l’AMB i esmentats a l’informe són l’augment de les temperatures, la reducció de la precipitació mitjana anual, l’augment d’episodis climàtics extrems i l’ascens del nivell del mar. Això sense oblidar la responsabilitat que tenen tant l’AMB com Catalunya en la crisi ambiental global en què actualment ens trobem.
Entre els efectes de l’emergència climàtica que posaran en perill la garantia del DHAS a l’AMB, l’estudi destaca la reducció dels cabals dels rius que abasteixen la regió metropolitana, la disminució de la qualitat dels aqüífers i els impactes de les pluges torrencials sobre unes xarxes de sanejament ja actualment molt deficitàries.
Els efectes del canvi climàtic no són fenòmens aïllats sinó que interactuen amb una sèrie de circumstàncies històrico-polítiques (formes d’assentament urbà, la indústria porcina, el poder de la multinacional AGBAR en la gestió del cicle de l’aigua, el sistema de tarifes, etc.) que ens fan encara més vulnerables.
Des de l’òptica de la sobirania hídrica, l’estudi fa una crítica profunda a les respostes a la crisi climàtica basades en principis mercantilistes i legitimades a partir de discursos de “financewashing”, i fa èmfasi en la necessitat d’entendre l’aigua com un dret humà que no pot ser garantit sinó és a través d’una gestió pública, democràtica i transparent.
L’emergència climàtica no ens afecta a totes per igual
De les múltiples vulnerabilitats ambientals i socials derivades dels efectes de l’emergència climàtica, l’informe remarca no només el greu risc en què es troben certs ecosistemes hídrics al territori, sinó també, els impactes diferenciats que té l’emergència climàtica en col·lectius que ja es troben amb major grau de vulnerabilitat social i econòmica. Recordem que a Catalunya el 26,3% de la població es troba en risc de pobresa o exclusió social, segons el darrer informe de l’INSOCAT.
La Disposició final setena de la Llei 16/2017, de 1 d’agost, del canvi climàtic a Catalunya, assenyala que el Govern i els ens locals, amb la finalitat de “garantir l’accés universal de tota la població a un consum mínim vital de determinats recursos bàsics, han d’impulsar els mecanismes prestacionals necessaris per garantir-ho en el cas de subministraments d’energia elèctrica, combustibles no carburants i aigua”.
Així, per exemple, a l’AMB els barris i rentes més empobrides són les que pateixen de manera més directa la pobresa hídrica, un dels efectes més destacats de la privatització del servei públic d’aigua i sanejament i de la mercantilització de l’aigua i que afecta, de manera directa, la vida de milers de persones a Catalunya, a l’Estat espanyol i en altres països.
Ahir dimarts 15 de març, a l’acte “Els riscos de la privatització per la garantia del Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament” es va presentar a Barcelona l’informe temàtic exposat a l’Assemblea general de la ONU per Pedro Arrojo, Relator Especial sobre el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament (DHAS) de l’ONU.
No es pot oblidar que el difícil escenari descrit agreujarà especialment els impactes a les vides de les dones i de les persones migrades en situació administrativa irregular, població que ja es troba en contextos vitals molt durs i que, a més , ha de fer front de manera permanent el racisme institucional. L’estatus migratori irregular genera una enorme espiral de vulnerabilitat i de “no drets” que exigeix de la societat una tasca urgent de denúncia i reclam de solucions.
A l’Estat espanyol entre 390.000 i 470.000 persones es troben en situació administrativa irregular. La plataforma #RegularizacionYa està recollint signatures per presentar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a la regularització extraordinària de les persones que es troben en aquesta situació.
Un nou model de gestió de l’aigua en el context d’emergència climàtica: La veu dels territoris
Només a través del reconeixement de les desigualtats territorials i socials, i de l’escolta activa dels col·lectius i territoris que han estat més afectats – com per exemple el Delta del Llobregat i el Delta de l’Ebre- serà possible construir una gestió de l’aigua que vagi més enllà de l’AMB, que treballi des d’una perspectiva ecosistèmica. En aquest sentit, l’informe fa una crida a abordar les relacions històriques d’espoli de l’AMB respecte d’altres territoris per tal de poder crear nous models de relació i, per tant, de gestió de l’aigua.
A la presentació pública de l’informe es van escoltar les veus d’algunes organitzacions ecologistes i veïnals que, des de fa anys, treballen per una nova cultura de l’aigua a l’AMB. Destaquem algunes de les seves reflexions:
La Matilde Font, de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) pel que fa el context de l’anomenat “dèficit hídric” en què es troba l’AMB i els desequilibris territorials manifesta que “A l’AMB la veiem una mica desproporcionada, en el sentit de què és una àrea molt gran, que té molta població, que té moltes necessitats i que els recursos que té se’ls ha anat menjant al llarg dels anys i que, per poder créixer tant, ha depredat la resta de país per fer gran l’àrea metropolitana. Això ho hem de revertir i s’ha de començar a redistribuir d’una altra manera, si volem tenir un país en bones condicions per la vida.”
El Jaume Montfort, de la Plataforma metropolitana SOS Baix Llobregat, sobre el grau d’integració de les polítiques d’urbanisme amb les polítiques hídriques a l’AMB va comentar que “l’actual dinàmica que estan portant tant els governs municipals com l’AMB, com la pròpia Generalitat és aprofundir en polítiques que estan provocant una degradació territorial global (…) la polèmica sobre l’ampliació de l’aeroport no deixa de ser un exemple molt flagrant d’aquesta obsessió pel creixement i per les macro infraestructures que ens porta a aprofundir la crisi ecològica global. El planejament urbanístic incideix en aprofundir o mitigar el canvi climàtic i la crisi de biodiversitat.”
Podeu descarregar l’estudi aquí
