L’obsolescència programada consisteix en la fabricació intencionada de béns amb un període de vida determinat amb el propòsit que siguin reemplaçats per altres nous en un futur pròxim. Gràcies a aquesta estratègia, una part dels agents econòmics aconsegueixen que els seus beneficis es mantinguin estables ja que, d’aquesta manera, s’asseguren que existeixi sempre un mínim de demanda dels seus productes.
Aquesta pràctica empresarial cada vegada genera més preocupació a la societat a causa dels impactes socioambientals que porta associats. En el cas dels aparells electrònics, la producció de telèfons mòbils, ordinadors i televisions dissenyats per deixar de funcionar després de superar una durada específica provoca anualment la generació de milions de tones de residus, a més de l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle.
A causa de l’evident relació entre aquest fenomen i el canvi climàtic, diversos països de la Unió Europea estan adoptant mesures amb la intenció d’evitar aquesta contínua, alhora que forçada, adquisició de productes. Entre les iniciatives més destacables, cal esmentar l’extensió del període de garantia dels productes, l’obligació de disposar de peces de recanvi pels fabricants, l’ecodisseny i fins i tot la imposició de sancions per part de l’administració a les empreses que incorrin en aquest comportament.
No obstant això, el recurs al Dret penal com a manera de combatre l’obsolescència programa és una eina que, avui dia, ha estat molt poc explorada. De moment, França és l’únic país del món que ha creat un delicte amb la finalitat de descoratjar aquest tipus de conductes. D’aquesta manera, des de l’any 2015, l’art. L 441-2 del Codi de Consum francès castiga aquells subjectes que fabriquin béns que hagin estat dissenyats mitjançant l’ús de tècniques que produeixin un augment de la taxa de reemplaçament.
Així mateix, el tipus delictiu no sols abasta els fabricants de béns obsolescents, sinó també aquells subjectes que introdueixin o distribueixin al país aquests productes quan hagin estat fabricats a l’estranger.
Les penes per haver fabricat o posat en circulació béns afectats per obsolescència programada estan descrites en l’art. L 454-6. Es tracta de penes de dos anys de presó i/o una multa de 300.000€ que podrà ser elevada, de manera proporcional als beneficis aportats per la comissió del delicte, fins al 5% de la mitjana anual de facturació. A més, el mateix precepte preveu la possibilitat d’imposar a les persones físiques de manera cumulativa la pena d’inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics i activitats professionals o socials relacionades amb l’àmbit del delicte. A això cal afegir la potestat del tribunal, ex art. L 454-7 del mateix cos legal, d’acordar diverses mesures complementàries respecte dels subjectes que hagin estat condemnats per aquesta classe de delicte. A tall d’exemple, la publicació i difusió de la condemna o la retirada dels productes sobre els quals versi la infracció.
Tot i que la creació de la figura delictiva va ser rebuda en el seu moment amb un enorme entusiasme per part de les associacions ecologistes franceses, l’alegria aviat acabaria convertint-se en un sentiment de decepció. La raó d’això és que en els sis anys que porta en vigor el tipus delictiu mai s’ha imposat cap pena a les empreses contra les quals es van iniciar processos penals amb base en aquest. El sentiment de malestar provocat per la inaplicació del precepte va portar fins i tot a alguns periodistes a denunciar la situació als pocs anys de la seva creació.
La frustració és comprensible si partim del fet que, a data de 2021, solament s’han obert dues causes penals per aquest delicte i cap de les dues ha arribat a bon port. La primera, oberta contra el fabricant de cartutxos d’impressora Epson, al setembre de 2017, fins i tot no ha finalitzat; la demandant Haulte à l´obsolescence programmée (HOP) ha quedat a l’espera de què el Procureur de la République (Ministeri Fiscal) acabi l’ enquête preliminaire , junt a la Direction de la Concurrence.
A causa d’aquests més que qüestionables resultats, diversos membres de la doctrina científica francesa han realitzat diverses propostes a fi que l’art. L 441-2 del Codi de Consum resulti més fàcilment aplicable pels tribunals. A tall d’exemple, A. MICHEL va proposar integrar dins de l’ambigu art. L 441-2 un llistat de conductes exemplificatives, que servís per a descriure millor els pressupostos necessaris per a la comissió del delicte. De fet, en l’actualitat, es troba en tramitació un projecte de llei que té per objecte incloure dins de la conducta típica els actes del fabricant que condueixin a què els seus productes no puguin ser reparats.
Com a resultat, considero que, si la nostra classe política es plantegés importar aquesta figura delictiva a l’ordenament jurídic, hauria d’optar per la prudència. L’experiència francesa ha mostrat que hem d’esperar que el tipus delictiu sigui funcional per valorar la seva incorporació. En cas contrari, correrem el risc de crear un delicte de nul·la aplicació, tal com li va succeir al nostre país veí.
De moment, les mesures que està preparant el Govern d’Espanya per combatre l’obsolescència programada no apunten cap a la intenció d’explorar la via dels mecanismes punitius, sinó més aviat a què les consumidores i els consumidors disposin de la major quantitat d’informació possible sobre el producte perquè, així, puguin ajustar les seves pautes de consum. En concret, el Ministeri de Consum es troba preparant en l’actualitat el denominat l’«índex de reparabilitat». Aquest instrument, amb origen en la legislació francesa, es tracta d’una etiqueta que haurà de portar l’embalatge dels electrodomèstics i aparells electrònics, la qual informarà amb una nota del 0 al 10 de la capacitat de reparació del dispositiu.
Referencies
MICHEL Anaïs (2019). «Est-il pertinent de définir légalement et de pénaliser les pratiques d’obsolescence prématurée? Analyse de la Loi française au regard des récentes décisions italiennes contre Apple et Samsung», CRIDES, p. 8.
Jorge Pérez Sancho
Consultor legal de medi ambient i seguretat industrial, Red-on-line