L’aigua: un bé públic fonamental i un dret humà essencial
L’aigua és un bé públic fonamental per a la vida i la salut. Així ho van declarar les Nacions Unides des de l’any 2002 a través de la històrica Observació General nº 15 del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Més endavant, a través de la Resolució 24/292 de 2010 l’Assemblea General de les Nacions Unides es va reconèixer que l’aigua, mitjançant el Dret Humà a l’Aigua i el Sanejament (DHAS), també és un dret humà essencial pel gaudi de la vida i de la resta de drets humans. La seva interdependència amb altres drets fonamentals per la vida de tot ésser humà – com el dret a l’habitatge, a la salut o a un medi ambient sa – és un consens ja fonamentat en diverses normes, declaracions i resolucions internacionals, legislació nacional i fins i tot local.
Recentment, tot i que no amb la urgència necessària, de manera molt progressiva, el marc jurídic de la gestió de l’aigua comença a tenir la mirada que requereix l’escenari actual. La crisi climàtica i les conseqüents sequeres cada cop més severes comporten dificultats tangibles per a abastir les poblacions, la demanada de les activitats productives i, que no menys important, per garantir aquest bé essencial per a la vida i els ecosistemes.
Actualment existeix un ampli consens pel que fa la diagnosi, obligatorietat i prioritat de la gestió de l’aigua a Catalunya, qüestió que està a l’ordre del dia en els discursos i les declaracions polítiques que ressonen. Tot i així, més d’una dècada després de la Resolució 24/292, garantir el DHAS de manera efectiva i en totes les seves dimensions (socials i ambientals) continua sent un tema urgent que no acaba d’aterrar de manera efectiva a la realitat social i climàtica de Catalunya. Molt menys si es presta atenció a les grans ciutats consumidores d’aigua, com Barcelona.
La gestió de l’aigua a Catalunya en un context de crisi climàtica
El principi bàsic que regeix la política i la gestió de l’aigua a Catalunya és el de sostenibilitat, que marca com a objectiu l’ús racional i eficient de l’aigua que garanteixi la seva preservació i disponibilitat futures. Per això, en context de plena emergència climàtica, les grans ciutats consumidores d’aigua o energia com Barcelona han de buscar fórmules que permetin fer ús eficient dels recursos hídrics alternatius disponibles a la ciutat, seguint el paradigma de la Nova Cultura de l’Aigua. Aquest exercici ja es va iniciar amb el Pla tècnic per l’Aprofitament de Recursos Hídrics Alternatius de Barcelona (PLARHAB) de l’any 2020, i també s’evidencia al Pla Estratègic del Cicle Integral de l’Aigua de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (PECIA), full de ruta per tal reduir el dèficit hídric a Barcelona per l’any 2050.
Alguns dels fonaments jurídics per a l’aprofitament dels Recursos Hídrics Alternatius (RHA) a Barcelona els trobem en diversos àmbits normatius. Així, per exemple, l’informe de 2021 del Secretariat de la Convenció Marc de les Nacions Unides pel Canvi Climàtic, CMNUCC, estableix mesures per a l’adaptació del sector hídric als impactes del Canvi Climàtic, entre les quals s’inclou com a mesura imprescindible la diversificació del subministrament, fins i tot i mitjançant la recol·lecció i el tractament d’aigües pluvials, el reciclatge i la salinització; o el Reglament (UE) 2020/741 del Parlament Europeu i del Consell de 25 de maig de 2020 relatiu als requisits mínims per a la reutilització de l’aigua, d’aplicació directa, que mana els Estats membres a adaptar el seu règim jurídic de reutilització d’aigües i establir amb urgència un marc adequat per tal d’impulsar la obtenció de “recursos alternatius” en un context d’escassetat d’aigua.
En l’àmbit estatal, un dels principis rectors de la gestió en matèria d’aigües (Art. 14.3 Llei Marc de l’Aigua RDL 1/2001) estableix que la gestió pública de l’aigua ha de ser compatible amb l’ordenació del territori, la conservació i protecció del medi ambient i la restauració de la naturalesa. També fa una crida a la gestió racional i sostenible dels recursos hídrics que es fonamenta en l’article 40.1 de la mateixa llei. D’altra banda, l’article 19 de la Llei estatal de Canvi Climàtic estableix consideracions particulars en la planificació i gestió de l’aigua en relació amb el canvi climàtic. El seu apartat 4.d) estableix que la planificació, així com la gestió hidrològica han de determinar l’adaptació dels usos de l’aigua per tal que siguin assolibles amb els recursos disponibles, un cop considerats els impactes del canvi climàtic, i amb el manteniment de bones condicions de les masses d’aigua.
En l’àmbit autonòmic, el Decret 3/2003, de 4 de novembre, pel qual s’aprova el Text refós de la legislació en matèria d’aigües de Catalunya estableix que uns dels objectius que ha d’atendre la planificació hidrològica del Districte de Conca Fluvial de Catalunya és garantir la suficiència i l’ús sostenible del recurs, economitzar i racionalitzar la seva utilització, i assignar els diversos usos en funció de la qualitat requerida (apartats a i c). En la mateixa línia que en la normativa estatal, la Llei catalana pel Canvi Climàtic, d’1 d’agost de 2017, també estableix consideracions particulars pel que fa a la planificació i gestió de l’aigua en el seu article 16.
Moviments socials i la necessària perspectiva ecosistèmica del DHAS
Per garantir de manera efectiva el DHAS en totes les seves dimensions, s’ha d’establir un model de gestió de l’aigua que sigui realment coherent amb la normativa nacional i internacional, que respecti els cabals ecològics dels cursos d’aigua, i que no sobre exploti ni contamini les diverses masses d’aigua presents al territori, ni tampoc els seus ecosistemes de gran importància ecològica, com els deltes. En aquest escenari, correspon a les administracions públiques adoptar i tirar endavant un model que tingui en compte totes aquestes premisses, escoltant les organitzacions socials i ambientals que fa anys treballen propostes aterrades a la realitat. Només d’aquesta manera es podrà abordar de manera integral la problemàtica actual i arribar a solucions efectives i valentes.
Tanmateix, en vista de la lenta progressió en els avanços per la millora de la gestió de l’aigua, una coalició d’organitzacions socials i ambientals d’arreu de Catalunya van impulsar i organitzar la Cimera Social per la Sequera celebrada el passat 6 de maig a Girona. Del consens de més de 25 entitats van sorgir les “Propostes per a fer front a la sequera i escassetat d’aigua a Catalunya” un document clau que conté 43 propostes específiques per fer front a la greu situació actual que pateix el territori català pel que fa a la gestió de l’aigua.
Entre les propostes presentades davant el Govern, a la Taula Nacional de l’Aigua convocada per la Generalitat de Catalunya, es troba la diversificació el model d’abastiment de recursos hídrics, és a dir, establir mesures que passin no només per la dessalinització i regeneració, sinó que també posin en joc l’aprofitament de recursos hídrics alternatius com són l’aigua pluja i l’aigua gris.
En aquest marc, tenint en compte l’emergència climàtica que afecta el sector de l’aigua de manera global, l’aprofitament dels RHA esdevé actualment un tema fonamental per fer front a la sequera i l’escassetat de l’aigua a Catalunya i arreu. Liderar propostes normatives eficaces per a l’entorn urbà de grans ciutats i des del paradigma de la Nova Cultura de l’Aigua és, per tant, un deure jurídic que recau en els poders públics.
En l’àmbit de la ciutat de Barcelona, alguns dels documents programàtics fonamentals són el Compromís de Barcelona pel Clima (Pla Clima) 2018-2030 i el Compromís ciutadà per la sostenibilitat (2012-2022). En concret, la línia d’acció nº 6 de l’objectiu nº 10 del Compromís “resiliència i responsabilitat planetària” fa una crida a fer una bona planificació de la gestió de l’aigua, adaptant la qualitat als diferents usos i aprofitant els recursos hídrics alternatius disponibles: aigua de pluja, aigües grises i depurades, i aigua freàtica. Actualment aquest document programàtic s’està actualitzant a través del treball de la Comissió permanent del Consell ciutadà per la sostenibilitat. Per la seva banda, en la Declaració d’emergència climàtica de la ciutat de Barcelona, aprovada l’any 2020, un dels reptes destacats que es marca la ciutat de Barcelona és reduir el consum d’aigua potable de la ciutat i la substitució d’aquests amb RHA. En la mateixa línia es troba el Pla d’acció per l’emergència climàtica 2030 que s’estructura en 5 àmbits d’actuació, un dels quals és el model urbà i mobilitat, que inclou la línia d’acció 8 “ni una gota perduda” i que engloba algunes mesures a assolir a la ciutat.
Esperem que aquest full de ruta consensuat a la Cimera Social per la Sequera serveixi per arribar a un Pacte Nacional de l’Aigua. És imperatiu i urgent portar a terme els canvis legislatius necessaris per tal de garantir l’accés al DHAS per a tothom i que es protegeixin els ecosistemes en el context d’emergència climàtica actual. Ens trobem davant un moment idoni per fer-ho, amb una diversitat d’actores que tenen la voluntat de construir un nou model de gestió de l’aigua a Catalunya des d’una perspectiva ecosistèmica.
María Alejandra Durán Castellanos
Licenciada en Derecho (Universitat de Barcelona), Máster en Derecho Administrativo y Derecho Penal del Ilustre Colegio de Abogados de Barcelona y Máster en Derecho Ambiental (URV)